Un oxímetre de pols és un dispositiu mèdic que controla indirectament la saturació d’ oxigen de la sang d’un pacient (a diferència de mesurar la saturació d’ oxigen directament a través d’una mostra de sang) i canviar el volum de sang a la pell, produint un fotoplethysmogram.
El oxímetre de pols representa realment un avanç en la cura clínica, ja que ens proporciona una manera fiable, senzilla i indolora de determinar quin és el nivell d’oxigen a la sang. Abans teníem altres maneres (i encara les tenim), però necessiten enganxar una agulla a un vas sanguini, normalment l'artèria radial on sents el pols al canell.
El que mesura la màquina, la saturació d’oxigen, és la proporció (per cent) de l’hemoglobina en els glòbuls vermells que transporten oxigen. Les nostres cèl·lules de sang vermella s’omplen d'una proteïna anomenada hemoglobina, que és un portador d’oxigen. Els globuls vermells només tenen un treball principal: recollir l’oxigen als pulmons, transportar-lo cap al cos on és necessari i deixar-lo fora. De moltes maneres, el nostre flux sanguini és com un tren de mercaderies i cada globus vermell és una de les llargues cadenes de cotxes. Els cotxes es desplacen tot fent la seva feina, amb cada glòbuls vermells que viuen durant diversos mesos abans de ser reemplaçats per un de nou.
La saturació d’oxigen representa el nombre de cotxes de caixa que s’omplen d’oxigen. Normalment, quan el tren surt dels pulmons, està almenys al 95% ple. Quan torna a recollir una altra càrrega, generalment continua sent un mínim del 70% ple. Això proporciona als nostres cossos un important marge d’error, alguns subministraments d’oxigen de reserva. De fet, si el tren que torna als pulmons és, per exemple, que només s'omple el 40%, es tracta de proves de problemes greus, ja que les reserves estan sent consumides. El oxímetre de pols, la llum del dit del vostre fill, mesura la saturació de la sang que surt dels pulmons.
La pulsioximetria és una tecnologia meravellosa. Recordo quan els dispositius estaven disponibles, perquè em vaig entrenar en una època en què no els teníem. De vegades, el nostre primer signe que un nen pot necessitar oxigen extra va ser quan van començar a convertir un color fosc, cosa que no passa fins que la saturació cau al voltant del 80%. Ara tenim alertes aviat de problemes. A més, per descomptat, ja no necessitem penjar nens amb tantes agulles. Això també és meravellós.